CRÒNICA D'EN JOHN FIELDS I EL SEU PARTICULAR TRAIL DEL BISAURA

Porto tot l'estiu arrossegant-me i agonitzant per les muntanyes i boscos de les nostres contrades, probablement degut a les cerveses, algun que altre gintònic i massa, massa vacances!!!

Vist el meu estat físic durant l'estiu tinc seriosos dubtes sobre si fer el Trail o la mitja, Finalment decideixo fer la llarga amb molt poca seguretat de poder acabar-la, però és igual ja està fet! Ens hem apuntat i ja no hi ha marxa enrere!

S'acaben les vacances i s'agraeix tornar a la rutina, es torna a entrenar bé i comencem a deixar de fer el cafre! Les conseqüències? em torno a sentir còmode apretant-me i això em dóna un plus de confiança per encarar la cursa. A més hem coincidit corrents algun dia amb la Judit i hem comentat de sortir a un ritme suau per poder acabar sencers i amb ganes de dinar a Ca la Càndida, per celebrar que hem arribat i que, el “ tiu” més guapo i ben parit de les contrades fa 30 anys!

Ja porto uns dies pensant  en com afrontar la carrera,  finalment després de trencar-m’hi el cap decideixo que l’objectiu és fer-me el millor regal d’aniversari, encara que això impliqui sacrificar algunes coses. Ara mateix, uns dies després del trail no canviaria cap de les decisions que vaig prendre tant abans com durant la cursa. Tot i que, m’ha quedat una miqueta de mal regust de boca de no haver sortit a tope! Però sincerament no hagués estat el mateix.

Som el dia 12, abans de començar .Hi ha una nervis de Déu, parles amb companys i companyes alguns et feliciten i d'altres no! Però no passa res pels que no ho vareu fer, tampoc em feia falta que ho féssiu. 

Plou bastant i des de fa estona ( m'he despertat a les 5 del mati i ja ho feia) hi haurà molt fang! BIEN!!!Però el que més em preocupa és anar moll massa estona! Comentes el temps i el recorregut amb alguns companys. Ens col·loquem els últims amb la Judit, i se sent en Jordi Torruella de fons cridant com un boig el compte enrere i.....ja hi som!

Sortim de Sant Quirze a ¾ de 8 del matí i plou amb ganes, el terra està empapadíssim d'aigua, arribant a Montesquiu el Paravent em fa calor, me'l trec i el poso a la maleta de la Judit. Als primers quilòmetres comentem que el ritme és molt més lent que en curses de 20 quilòmetres, sense voler anar ràpid avancem  a unes 20 persones i els del davant ens fan nosa. Arribem a la pujada del castell i caminem (ja tindrem temps de córrer). Al Castell trobem en Pau, un noi que va amb un calçat minimalista poc adequat per anar amb fang. Com que veu que ens coneixem el terreny ens demana si es pot enxufar amb nosaltres i cap problema .Ve  amb nosaltres fins el km 20.

Arribem al primer avituallament a sobre la bassa de la Solana, bevem, omplo el bidó d’aigua per si de cas i comencem a pujar direcció a l’infern, pugem alternant el caminar i el trotar molt suau fins arribar a les portes de l’infern. Aparto les Cortines i hi ha molt més fang del que em pensava, BIEN! A la meitat trobem els dimonis que em canten el moltes felicitats! Pell de gallina i emocions a flor de pell, moltes gràcies, gran detall! Pugem pràcticament de 4 grapes fins al Pla del Revell on hi ha el segon punt d’avituallament, mengem i gas! Hem pujat prou ràpid fins al quilòmetre 7, amb poc més d’una hora!, ja no plou. Ens dirigim cap al Castell de Besora, però a la corda de baixada hi ha un embús! Res, 4 frikis que tenen por de caure, em colo i cop de cul i avall!! Tinc sort que puc agafar la corda al final i puc frenar contra uns arbustos, sense conseqüències, segur que a aquell boix mai l’havia abraçat ningú amb tant d’entusiasme, quan torni a tenir cames l’aniré a veure , vejam si encara es recorda de mi. Espero a la Judit que s’ha quedat a l’embús. Per pujar cap al Castell de Besora, fem servir ganxos, cordes, una escala i alguna ajuda estivant-nos a base de força de mongetes!!!

Arribem a dalt al Castell i ens trobem a dos soldats que estan salva-guardant la fortalesa. Em demanen el DNI i jo els dic que i una merda!! Que de la bóta em donguin vi! 

Al final cau una birra, i au! avall que fa baixada! Mentre feia el pallasso amb els soldats la Judit ha anat tirant. Apreto una mica i em foto el primer cop de cul i a sobre em diuen  que he de pagar una birra per ser el primer de caure! A sobre! Un tros més avall la Judit també decideix caure de cul, però ella ....amb dos cullons!! Al tros emporlanat després de la casa del Castell. Has anat a buscar el tros de natja que t’hi vas deixar?

Arribem a Besora i un altre punt  on podem parar a menjar i a beure, ens hi estem poc i baixem per un corriol espectacular que ens porta a la riera de la Solana que baixa amb força aigua. Passo per dins l’aigua i esquitxo a tothom que intenta mullar-se al mínim. La Judit em copia la tàctica i sento com rondinen,  algun punt amb aigua per sobre els genolls! Ens trobem més gent i ens fan nosa, doncs retallem! Passem a dos metres del corriol però per dintre una bassa seguint la riera, son uns 100m com a molt, i sento una xurri de can fanga que rondina dient que fem trampes. Li foto un moc! i hi torno! empalmo la meva ruta alternativa, amb la ruta correcta i espero a la Judit que s’ha quedat darrera la Pixapin’s. A partir d’aquí deixo passar a la Judit davant perquè marqui el ritme, arribem a la bassa de Beví, bec cocacola i cap als Bufadors, que per cert, són espectaculars. La Judit va a full!!! Jo vaig un pèl incòmode, em vaig queixant del ritme, fins que provo de córrer, un cop som a dalt de la cresta dels Bufadors. No vaig bé. Deixo anar un “ Hauria de menjar que no vaig massa bé de sucre” parem uns segons i com que falta molt poc pel següent avituallament aguanto com puc. Veig la carpa que tapa l’avituallament i no me’n puc estar, se m’escapa: “Xevi, necessito dòping!!” i ja me’l trobo amb la càmera a punt! Clac! Foto espectacular. Tinc molta gana i menjo de tot! En Xevi com no! És un nervi i no puc evitar somriure, no para d’animar-me, espectacular!!!!. La Judit gairebé no ha ni parat i ja ha marxat! Faig pipí i m’hi torno a posar amb els ànims a tope, gràcies Xevi!!

De seguida torno a ser amb la Judit i en Pau, que cara amunt va bé, però cara avall no s’aguanta dret, ens anem alternant la posició amb la Judit li segueixo bé el ritme ( ha afluixat), quan em poso a tibar jo em comença a fer mal l’esquena, ja hi tornem? Vaig molt incòmode i només penso amb un ibuprofeno. Quan falta poc pel següent avituallament em poso a córrer cara amunt! i vaig bé, l’esquena no  molesta tant! Ostia! Potser he d’anar més a sac i deixar-me estar d’anar a passeig. Arribo a dalt! Tot i córrer no he tret massa distància a en Pau i a la Judit, començo una curta baixada fins al Barretó aquí amb un parell de minuts de baixada si que els he tret molt tros però dos cops de cul força seguits em fan tornar a plantejar anar tranquil. Arribo al Barretó, torno a menjar, aquest cop fruita, demano un ibuprofè per l’esquena però no en tenen, per dins “me cagu en to”! Sort que la Mercè portava un eferalgan! El poso al vas de plàstic i el cullons de pastilla efervescent no es desfà! Arriben la Judit i en Pau, mengen i tiren! L’eferalgan encara s’està desfent i marxo amb el got.  Pugem per unes pedres entremig de vaques. Que n’arriben a ser de ben parides les Vaques! Però quan les vull tocar els hi faig por. Arribem a dalt al repetxó i em bec mig eferalgan, l’altre mig l’he perdut empaitant les vaques!

Fem un tros de pista –corriol ample, planer i amb molt de fang, fins que arribem a l’ última pujada abans d’arribar al punt més alt del Bisaura, comencem a pujar, ha passat molta gent i els arbustos estan tots arrencats, costa molt pujar no et pots agafar pràcticament enlloc, trobem una parella empenyent-se pel cul i no podem passar, cauen un cop darrere l’altre. Decideixo seguir l’instint Bisaurenc i pujo paral·lel al camí pel mig dels arbusts fins que empalmo amb el camí correcte, la Judit i en Pau van venint. Pugem de quatre grapes fins a dalt. El camí es torna planer i desapareix el fang, bueno, no ben bé, perquè en algun tros et trobaves algun pimpinela que semblava que fes ballet tot intentant no embrutar-se les sabates, Burru! Que som al bosc i ha plogut! Passo pel mig del fang patint per no perdre cap sabata, la Judit ve al darrere però li costa seguir quan comença la baixada, però va venint. Em dono compte que no hi ha cap marca, miro i veig una senyal de perill, m’hi acosto i veig En Pau i la Cristina un tros avall, baixo a sac! A 100 m en Pau em coneix i em crida com si hagués fet el gol a la final de la Champions! Sense paraules! Quina rebuda! No he tingut temps de demanar, que ja em treu un quinto!Em feliciten i fem un brindis amb altres corredors! No em poso a plorar perquè soc gran! Em bec el meu quinto i el d’un corredor que deixa gairebé ple!

La Judit ja vol seguir, arrenquem i davant tenim a dos corredors, a 150m de l’avituallament amb l’emocio i l’efecte quinto els vull avançar i de cop deixo de tocar al terra, Patam! Cop de cul! I el dit petit de la mà, que ja el tinc biònic em fa un crec, i se m’escapa un “Merda! M’he trencat el dit!” continuo corrents i em fa molt mal el dit! Paro un moment agafo aire i m’estivo el dit, torna a espetegar i marxa el mal! Pues toma! Gaaaaas. Ja no me’n recordo d’en Pau, però trobem a un cosí de la Mercè Muñoz i s’enganxa amb nosaltres, em prenc  un gel, ve una pujadeta i deixem al cosí de la Mercè uns metres enrere però ens va seguint. Encarem l’última baixada abans d’arribar a Vidrà. La Judit no va massa bé, afluixem el ritme i ens atrapa el “Cosí”( li direm així). Ens comenta que el nostre ritme li va molt bé que vindrà amb nosaltres. A un  quilòmetre de Vidrà hi ha en Pepi em felicita li donc la mà i em diu que els meus pares patien xq no arribàvem, anem 30 min més lents del que havia planejat, no passa res, M’ho estic passant teta i físicament em sento molt bé. Apreto l’últim quilòmetre i em planto a vidrà amb poc menys de 4 min, baixo a sac. Som a Vidrà amb 5 hores.

A l’avituallament hi tinc els meus pares, els poso una mica al dia sobre el meu estat. Vaig be tot i arribar bufant fort. Li dic a en Ricard que la Judit està a punt d’arribar. Em donen una cervesa. Hi ha en Jordi i la Ceci que feien companyia als meus pares, els demano com li ha anat a en Jordi, que està fent ardiseses de les seves perdut per algun dels països de la UE. Quin màquina!

Em fan fotos amb la birra i em diuen que apreti que vaig molt sobrat. Els explico que vull disfrutar al màxim i que renuncio a anar més apretat perquè sinó no ho disfruto. “Apretar? Per què? Que no veieu que m’ho estic passant teta!” I em poso a riure. Arriba la Judit, mengem macarrons i llonganissa, la Judit esgota les existències de galetes del Vidranès. Mentres jo comento la jugada amb l’Hector i em dóna ànims, li dic que m’ompli el bidó d’aigua, l’icart em diu que em veu molt bé que amb 3 h-3’5h serem a Sant Quirze i em dóna ànims igual que en Pere Comas que noto la seva sorpresa sobre la meva manera d’agafar-me les coses. La Judit ja vol marxar i gas, fem 50 metres i l’Hector em crida, “Joan! L’ampolla tiu!!” Sóc un putu despistat ja me la decuidava!

Sortim de Vidrà i hem d’avisar a dos corredors que van cap al càmping! Agafem el corriol de pedra molla, patina molt i la Judit va a poc a poc.  Freno una mica. El cosí ens va seguint i anem petant la xerrada. Ens partim una barreta abans d’arribar a un punt de control on hi ha la Laura i l’Ester ens donen ànims i arribem al salt del Molí, la Judit torna a anar bé. Comencem a pujar cap a la carretera de forat Micó, el corriol puja fort, hi ha pedres i arrels i quedem una mica clavats ( després de tanta estona cara avall costa tornar a pujar) vaig marcant el ritme, la Judit va un pèl lenta pujant però va seguint, quan veig que no segueix afluixo el ritme i de seguida la torno a tenir al darrera. Perdem el cosí que ell si que no segueix cara amunt. Arribem a l’avituallament abans d’afrontar la brutal pujada a Bellmunt! Bevem i carrego un dels bidons de xuxes! Fa 45 min que hem sortit de Vidrà. Portem unes 6 hores.

Marxem de l’avituallament, m’acomiado  de l’Alfons el meu veí, i encarem la pujada a Bellmunt. Atrapem al cosí que no ha parat a l’avituallament i ens deixa passar, avancem un altre  corredors més abans de deixar el corriol i agafar la carena de Bellmunt. Deixem el camí i hi ha una forta pendent entremig de la vegetació amb arrels que sobresurten, intentem baixar sense caure! Em trobo a un altre corredor amb pals just començar a pujar, ens fa un tap que tela i no ens deixa passar. Li demano pas un parell de cops fins que li agafo el pal i li dic amb cara emprenyat “ Deixa’m passar que fas nosa! Que no em sents que volem passar? Ah i un consell... endreça els pals que et fan nosa”. Em deixa passar, la Judit tarda una mica més a avançar-lo, anem pujant com podem, ha passat molta gent i el camí està força atrotinat. No veig un arbre tombat i l’intento trencar amb el cap! Tong! Són la una! L’arbre no es trenca, paro miro a la Judit i li dic “Oju amb el cap!” i em contesta “ si si, tranquil” i Tong! A no que són les dues! Jajajajjaja miro el rellotge i anem puntuals ( eren les dues i 2 minuts), ella tampoc ha pogut apartar-lo. Pujo un bon tros sense poder parar de riure, fins que, em trobo una creu amb el meu nom a mitja pujada i amb la data de naixement i defunció, flipo amb colors! Estic flipant? O es que vaig molt cuit i veig coses rares? Agafo la creu amb un somriure i la faig servir de piulet per ajudar-me a pujar. Arribo al primer replà i ja veiem Bellmunt a prendre a pel cul! Sentim un tambor molt lluny! Ara el camí va alternant pendent molt fortes però curtes tant cara amunt com cara avall. Em poso la creu a la maleta i gas!! M’enganxo amb tot, puta Creu! Ens anem apropant a Bellmunt, deixo la Judit a uns metres de distància i de cop sento l’acordió!! És el moltes felicitats! Un altre cop gràcies!! Jordi Orozco i Nandes aquí sí que em va caure alguna que altre llàgrima abans no vaig arribar.

Arribo els dono la mà i una altre birra, aquesta de llauna, me la bec d’un glop i planto la creu al terra, flipen! Jjajajajaja en aquell moment passa la Judit que no para massa i m’espera a Bellmunt! M’estiro al terra em faig el mort i els demano que em facin una foto i que la passin als de l’organització! Quina colla de cabrons!!! Els 100 corredors que havien passat davant meu i que havien vist la creu què deurien pensar? Jajajajajajaja  em comenten que la gent es cagava amb la pujada, en David Merchan ha arribat molt cardat i decideix plegar a Bellmunt.

Continuo fins al camí de hi era de Massa. Provo de córrer fins a l’avituallament de Bellmunt i no arribo ni a les escales que ja he de caminar, sóc incapaç de córrer 250m de pendent ascendent suau. Buff! La Pujada a Bellmunt passa factura.   Arribo a Bellmunt i en Tocu també em demostra que s’alegra que hagi arribat, se’n carda una mica de mi i de la creu. “ Ara entenc a alguns corredors que em deien que la creu a mitja pujada els havia donat mal rotllo”. No ho sabia! Es posa a riure amb el seu riure característic em dóna una altra birra i me la foto ( aquesta més a poc a poc, que fa 2 min que te n’has begut una) comentem 4 coses mentre m’hidrato i em foto uns macarrons freds i alguna altra cosa que no recordo i omplo el bidó. La Judit fa mala cara però em demana arrencar un altre cop. Portem 33 quilòmetres i una mica menys de 7 hores.

A 20m de l’avituallament es para i diu que no pot! Li dic si ha menjat i només ha menjat meló, no li entra res! Li dono un gel però em diu que m’esperi que ja li farà efecte el meló. Afluixem molt el ritme, fem la cresta de Bellmunt pràcticament caminant, comença la baixada i ens atrapen el cosí i un altre corredor, els deixem passar. Els tornem a atrapar una mica més tard a un punt on hi ha un marge un pel complicat de baixar.  M’hi tiro i se’m tornem a aixecar més els peus que el cap, tinc temps de mirar els arbres, el cel i la Judit que es posa les mans al cap abans no toco a terra, no m’he fet mal jejejeje m’aixeco rient i miro com baixa la Judit, que em copia l’estil però amb més precaució i sense caure. Trec les xuxes del bidó, i n’hi dono un grapat a la Judit i es recupera, tornem a augmentar el ritme que continua sent lent tot i anar cara avall. Fem una pujadeta i som al Boscatell.

Bevem una mica i avall que fa baixada, ens Trobem a l’Angel que espera a la Judit, li fa una foto. Anem amb el cosí, l’altre corredor i l’Angel que no calla, el cosí tira avall. La Judit es caga amb tot perquè l’Angel no calla i em demana que apreti. Doncs Au! L’Angel no ens segueix, baixem suaus, la Judit em comenta que torna a anar mig bé però que té moltes ganes d’arribar, jo tmb! Tot parlant ens flipem i diem de fer l’ ultra l’any que ve! Vaig bé no em fa mal res i em veig amb cor d’anar més ràpid sense fatigar-me, em començo a plantejar de fer-la.

 Anar dient tonteries arribem a l’últim avituallament o hi ha l’Oscar i en David, bec cocacola espero la Judit que ha perdut uns metres i continuem. Pràcticament ja ho tenim, queda l’ultim tros, un tram nou per aquesta edició, ja l’havíem fet però ens fan baixa una mica diferent, seguim una pista i de cop les marques ens fan baixar marges avall per un camí fet pols ( degut a que hi havia passat els del trail els de la mitja) amb soques de boix, arrels i alguna branca trencada que algun altre corredor ha fet sevrir x baixar. Baixem una mica com podem, de panxa, de cul, d’esquena de mans. “Judit què li fas al boix?” “Intento frenar”. Travessem la riera de Foradada sense vigilar, ja ho tenim això! fem un repetxó fins al pla d’Arcers, tornem a baixar i pugem al Padró on hi ha un control per travessar la carretera. Pugem cap als dipòsits de Sant Quirze, passem per les antenes i  a sota l’estelada, les vistes de Sant Quirze des d’aquí son espectaculars, baixem fins a la carretera, allà espero a la Judit i baixem junts pel pont ramader, Passeig del Ter, ja se senten els ànims de la gent, travessem el Pont ( no hi havia carril de vianants oi? Estava tret?), a l’hotel la gent ens felicita, hi ha en Xiwi i l’Isma, no se què els dic, i ja arribem! El crono marca 8:47 i 44km, Buff!!! Tot i així m’ho estic passant tant bé que no pararia de córrer.

A l’arribada hi ha els meus pares, en Turru, els dos Tonis, en Soriano, en Dani Carbonell i en Merchan que també esperen que arribem, les Martes, en Jordi i en Nandes; els músics de Bellmunt! I algú més que no recordo. Arribem i veig la Judit emocionadíssima! Vau venir tan ràpid que no vaig poder assimilar el que havía fet! No em vau deixar fer-li ni una abraçada a la Judit, que en Turru ja se m’emportava a buscar una Voll. Em giro i en Toni Cases m’abraça ( sense importar-li el fang que portava de lastre), fotos, els meus pares no se què m’expliquen, estic en shock! Desprès d’una estona de furul·lar per la plaça Bisaura parlant amb la gent, no sé ni amb qui ni de què. Em trobo a la Judit i decidim que hauríem d’anar a dinar, són les 5 de la tarda!! Ens anem a dutxar i Cap a Ca la Càndida falta gent! Un cop dutxada la Judit va rebre el premi de la 1a corredora local!! Enhorabona!

Moltes gràcies a tots i totes amb els que vaig poder compartir algun moment d’aquest 30 aniversari tant diferent!! Vaig passar-m’ho com no ho havia fet mai!

Fins l’any que ve!!

Dirigit als organitzadors del trail: “Tinc la creu a casa! He de guardar-la  per l’any que ve la Ultra?”